L'ESTANY - BANYOLES (Pla de l'Estany)
L'estany de Banyoles és un dels paratges de les comarques gironines que sortosament s'han conservat intactes al llarg dels últims anys de la davallada i destrucció que la mà inconscient constructora ha fet destruint paratges d'extraordinària vellesa, com recons idíl·lics de la Costa Brava. La sort que el botxí anti-natura no hagi actuat a l'estany, fa que avui, la població de Banyoles i Porqueres tinguin en el seu municipi una verdadera meravella que la natura i els avantpassats ens han deixat, podent no tant sol observar, sinó viure, sentir i endinsar-nos en aquest món d'aigua i de verda ufanor.
� �L'estany estava llis, sense una arruga
Com un front de quinze anys; la marinada
nos duia olors de romaní i espígol,
suaus cançons i músicia llunyana� �
Fragment de �A mos amics de Banyoles� J.Verdaguer, 1884
L'estructura geològica que configura l'estany de Banyoles és de l'època quaternària, per tant el que avui es pot veure, va començar fa uns 250.000 anys.
L'origen de les aigües procedeixen de les estructures calcàries de l'Alta Garrotxa, és a dir, el que avui coneixem com la zona des de Sadernes fins a Oix, amb dos importants rius de la zona que són els rius Burró i Llierca. La sortida de l'aigua es dóna a tres nivells diferents i el temps que triguen les aigües des de la zona on es recullen fins que afloren a l'estany és molt variable, podent anar des de mesos fins a anys, tot depenen de les precipitacions.
Les aigües que rep l'estany, no són exclusivament subterrànies, sinó que també en rep de la conca superficial, nomenada �Conca lacustre� que és d'un 13 Km2 de varies de les rieres que hi van a vessar.
La química de l'aigua és bàsicament composta de sulfats i bicarbonats, així com altres compostos però amb una proporció moltíssim més baixa, tals com, clorurs, sodi, potassi, magnesi o calci.
A part del propi estany, que és la part més coneguda i amplia, també hi ha els estanyols. Els estanyols són llacunes molt més petites a l'entorn o voltants de l'estany. Són enfonsaments sobtats que es poden donar en un període curt de temps de forma arrodonida i dimensió variable. Fins hi tot, a l'any 1982 es va provocar un petit enfonsament a la carretera C-150A prop de l'estanyol Can Ordis.
L'estany té un perímetre de 6,650 Km. i una superfície de 1,18 Km2 essent la seva longitud màxima de 2,150 Km. La fondària màxima es situa a 130 metres, mentre que la fondària mitjana a 14,4 metres. La capacitat és de: 12 Hm3.
Es una zona extraordinàriament rica pel que fa a la flora i a la fauna. La seva vegetació conté varietats d'arbres com: alzines, roures, saules, pollancres, plàtans, freixes o pi blanc. Plantes i arbustos com: El marfull, la llentiscle, la romeguera, l'aritjol, la ginesta o l'argelaga. Pel que fa a canyissars, jonqueres i plantes aquàtiques, el seu nombre és ampli: El nenúfar, llentia d'aigua, joc boval, jonca litoral, o la mansega entre moltes altres. Parlar de la viola, la xicoira, el botó d'or o la calabruixa de quaresma, serien algunes de les plantes que es poden trobar en diferent époques de l'any en els camins, camps o marges.
Pel que fa a la fauna, aquesta també és variada: Mosteles, esquirols, teixós, polles d'aigua, gavians, gavines, granotes verdes, tortugues d'aigua, gripaus o una bona gamma de peixos com: carpes, gardís, gambúsia o l'anguila, en són alguns exemples.
Un fet curiós que li dóna tota una personalitat, són les pesqueres. Les pesqueres són petites construccions aixecades en la riba est de l'estany, és a dir, a la banda que dóna a la ciutat.
La seva construcció es va iniciar a mitjans del segle XIX i va durar fins l'any 1931, en què l'ajuntament en va prohibir la seva nova construcció, tot hi que les reformes o arranjaments sí es varen poder fer. Aquesta va ésser una decisió molt encertada per part del consistori, ja que possiblement es pogut derivar en un futur en la urbanització de tot l'estany. La seva funció principal fou la de servir de estada per anar-hi a pescar i posteriorment, per a guardar-hi la barca, un signe de riquesa i benestar per part de la família propietària. En total, hi ha 20 pesqueres.
L'estany un indret on la gent de Banyoles l'emprava sobretot per a pescar i passejar, va adquirir una de les funcions que ha fet de l'estany fos conegut arreu del món: l'esport.
El punt culminant d'aquesta activitat fou a l'any 1992 quan Banyoles fou designada com a subseu olímpica del rem en les Olimpíades de Barcelona'92. Des de l'any 1925 ja existia el Club de Natació Banyoles, que va veure com a l'any 1952 es consolidava aquesta activitat amb la construcció de instal·lacions esportives.
El rem és juntament amb la natació, l'activitat esportiva més important que es desenvolupa a l'estany de Banyoles. L'impuls que va rebre Banyoles amb els Jocs Olímpics i les peculiars característiques de l'estany ha fet d'aquest lloc un indret ideal per a la pràctica i preparació d'equips de rem, destacant possiblement per la seva fama, l'equip de rem de la Universitat de Cambridge, o en el cas de la natació, hi ha un esdeveniment popular molt concorregut que es celebra pel setembre de cada any, la Travessia a l'Estany.
No es pot concloure un petit resum sobre l'Estany de Banyoles, sense fer esment a la llegenda. Com qualsevol llac, el de Banyoles també en té la seva. Deixant de banda la llegenda sobre una població que hi ha al fons del llac o que els llots poden engolir qualsevol ésser que si posa al damunt, i ha la llegenda del drac de Banyoles.
Diu que l'edat mitjana en l'estany hi via un drac ferotge que de tant en tant, sortia per cremar cases, collites o menjar-se homes, dones i criatures. Espantats els banyolins de l'època, van demanar l'ajut del rei Carlemany, que tot hi comptar amb un poderós exèrcit no va poder vèncer el drac.
Desesperats els habitant de Banyoles per les destrosses del drac, van veure com un bon dia arribava a la població un home, Sant Medir. Assabentat aquest de la noticia, va anar a troba al drac al seu propi cau, i amb paciència i fe, va aconseguir que aquest es tornés dòcil i amical, deixant d'atacar als banyolins.
