LLORET, UNA PORTA OBERTA A LA HISTÒRIA I AL MAR

Tot i que la primera referència escrita de Lloret és de l'any 966, pels vols del segle IV abans JC, ja existia el poblat ibèric de Montbarbat, un nucli habitat que el seguiria segles més tard la zona del Puig de Castellet, on hi hauria el recinte fortificat, possiblement habitat per tribus ibers com Indiketes i Laietans. A principis del segle I dC ja hi havia la zona de Fanals, però aquesta ja de caire i establiment romà, bàsicament dedicat a la producció ceràmica.

De la primera referència escrita de Lloret del 966, el segueix un fet territorial important a l'any 1002. El territori que compren el municipi de Lloret, que havia estat inclòs territorialment a Maçanet, passa a tenir identitat pròpia a partir d'una donació feta per Ramon Borrell al vescomte Seniofred.

A partir de l'any 1104 i arran del testament de Madona Sicarda, dóna de Humbert de Ses Agudes, s'inicia la presència en terres de Lloret, del Capítol de Canonges de la catedral de Girona. Anys més tard, aquesta presència seria encara més remarcada a partir de més donacions i vendes d'altres nobles com Guillem de Palafolls, que a l'any 1217 va fer donació a favor del Capítol de tots els seus bens que tenia a Lloret, o també de la venda per part d'Ot de Moncada al mateix estament. D'aquesta manera el Capítol passaria a ser amo i senyor del territori lloretenc.

D'aquesta manera Lloret va passar a ser una de les dotze pabordies o prepositures, en què el Capítol de Canonges de Girona va dividir les seves propietats. Cada pabordia tenia assignada un mes de l'any, i corresponia al mes de novembre la de Lloret, essent els bens del Capítol controlats per un paborde, prepòsit o administrador, tot i que el més normal era que fos representada pel batlle de la vila.

Durant poc més de set segles, les terres i la gent de Lloret van està sota la “sobirania” del Capítol de Canonges de Girona. La població, repetidament des de l'any 1446, havia estat reclamant passar a dependre de la corona, fet que va finalment succeir a l'any 1807 després d'un últim litigi, entre el municipi i el Capítol.

La població de Lloret cada cop més, anava abandonant l'agricultura i mirant més cap al mar. Amb el anys i de forma progressiva, la població tant d'autòctona com nouvinguda, es va anar desplaçant i ubicant en el territori que actualment ocupa la població, al voltant de la nova església parroquial de Sant Romà, construïda entre 1510 i 1522, en detriment de l'antiga parròquia i nucli rural, on avui hi ha l'ermita de la Mare de Déu de les Alegries.

El decret de lliure comerç establert per Carles III a l'any 1778 va ésser un bon impuls, que obria legalment el mercat de les amèriques, tant pel que fa a les exportacions com a les importacions, tot i que les arrels marineres de Lloret eren de molt abans, com l'existència de la Cofradia de Sant Elm a l'any 1554.

L'activitat marinera es va veure complementada pel bon nombre de persones dedicades al mar i a estudiar les seves arts, com també el fet de que Lloret disposava de drassanes per a la construcció de vaixells. El segle XIX va ésser clarament positiu per la vila marinera, sobretot entre 1812 a 1869, i especialment entre els anys 1830 a 1860.

El flux comercial s'emmarcava en una gran activitat portuària on s'exportaven productes com: vins, olis, teixits, espardenyes, sal o productes del camp. Mentre que les importacions n'eren de: cotó, fustes nobles, pells, sucre, tabac, cafè o petroli. Aquest anar i venir de productes, eren rutes normalment a l'Amèrica Llatina, tot i que també a l'Amèrica del Nord i Filipines.

El comerç transoceànic del segle XIX va dinamitzar la vida dels pobles costaners i a més, molts dels seus habitants van intuir la possibilitat d'enriquir-se, davant les oportunitats que oferia el nou món. Molts d'aquest habitants, aprofitant la facilitat d'anar a Amèrica a través del gran flux de vaixells que hi anaven, van decidir travessar l'oceà per a fer-hi fortuna, com així va passar per una gran majoria dels que es van aventurar en l'execució del projecte.

Les persones que van optar per aquest projecte, tenien un objectiu molt clar: fer fortuna a ultramar, per a poder tornar a la seva terra amb un enriquiment que els permetés viure de renda i de forma acomodada tota la vida.

L'herència més “vistosa” dels que van retornar a la seva població nadiua, han estat les cases senyorials que feien construir, i que moltes d'elles es conserven, com la més popular de Lloret de “Can Garriga”, on es troba actualment el Centre Cultural Verdaguer i el Museu del Mar.

A partir de l'any 1860, hi va haver una davallada amb tot el referent al comerç transoceànic, per aquesta raó, sectors com l'agricultura i l'explotació del recursos del bosc, que durant els anys d'eufòria marina havien davallat, van tornar ésser protagonistes de l'economia del municipi. S'hi va afegir una nova activitat; la indústria del suro, que tot hi no arribar a tenir el pes de poblacions com, Palafrugell, Sant Feliu de Guíxols o Palamós, sí que va suposar durant anys, un ajut en el desenvolupament econòmic per a la gent de Lloret.

L'activitat marina tot i caure a causa de la davallada del comerç transoceànic, va seguir la seva activitat amb un caire més local i dedicat bàsicament a la pesca. La flota es va veure incrementada amb l'arribada a l'any 1915 de la primera “teranyina”. L'activitat pesquera a partir de l'any 1960, es va encarrilar definitivament a la seva desaparició, per dos factors clau: la poca rendibilitat de l'activitat pesquera i l'arribada del turisme. Les bones perspectives del turisme, davant les feines de la mar, dures i poc retribuïdes, van fer que la gent de Lloret, s'anés decantant cap els serveis, mirant al mar de forma molt diferent de com havia fet fins aleshores.

Dins el municipi de Lloret de Mar es troben diferents construccions, moltes d'elles molt antigues com l'ermita de Sant Quirze, esmentada a l'any 1079 i que possiblement hi havia hagut en el mateix punt o dins els voltants, una primitiva església paleocristiana, així com una necròpolis.

Un altre edifici és l'ermita de la Mare de Déu de les Alegries, que fou antiga parròquia dedica a Sant Romà abans de la construcció de l'església parroquial actual.

D'aquestes construccions, la més espectacular és l'actual parròquia de Sant Romà, situada al mateix centre de Lloret. Es tracta d'una construcció iniciada a l'any 1510 i acabada al 1522, tot i que al llarg dels segles XVI i XVII fou ampliada i reformada, patint els estralls previs a la guerra civil a l'any 1936 com moltes altres poblacions. En els seus orígens fou concebuda sota l'estil gòtic català, tot i que a l'any 1909 va ésser molt modificada amb una decoració de tipus modernista, amb reminiscències bizantines, musulmanes i renaixentistes, de la mà de l'arquitecte Bonaventura Conill i Montobbio.

També, és molt coneguda l'ermita de Santa Cristina, situada en un indret entre la terra i el mar, envoltada d'un entorn de gran esplendor costabravenc, on s'uneix el verd dels pins i el blau del cel. Aquesta ermita documentada des de 1376, va ser reformada i ampliada entre 1764 i 1772, guardant tres relíquies de la santa que dissortadament, dues d'elles van desaparèixer a l'any 1936, quedant actualment, només el crani.

Un fet de cabdal importància per l'ermita, per Lloret i per la preservació de la riquesa mediambiental de la zona, fou l'eximent a l'any 1848 feta pel ministre d'hisenda, de les desamortitzacions a què havia quedat inclosa pel pla Mendizábal. Aquest fet, ha permès mantenir tota la riquesa i esplendor de l'indret, allunyat de les especulacions urbanístiques que tant mal han fet a la bellesa natural de la Costa Brava.

Sant Pere del Bosc és un santuari reedificat a l'any 1759, ja que en el mateix indret ja hi havia existit, des de feia molts anys. Es una més, de les construccions religioses que van patir les desamortitzacions, però amb la diferència de molts altres llocs, on hi va imperar l'espoli i la destrucció, Sant Pere va ésser adquirida per en Nicolau Font i Maig. Un “indiano” que va fer fortuna a Cuba, que lluny de malmetre el santuari el va arranjar, reformar i embellir-lo. En varies de les reformes que s'hi van fer al llarg dels anys, hi van treballar gent de prestigi com el pintor Enric Montserdà, l'arquitecte Puig i Cadafalch, l'escultor Frederic Bechini o en reformes litúrgiques, Mn. Cinto Verdaguer pel que fa als goigs o el músic Càndid Candi.

El municipi de Lloret de Mar, té actualment una superfície de 48 Km2 envoltat pels municipis de Blanes, Tordera, Maçanet de la Selva, Vidreres i Tossa de Mar, i amb una franja d'uns 9 km. de costa mediterrània, on quasi un 40% són platges, la major part de sorra granada fina i aigües transparents.

Lloret de Mar, és una de les poblacions de les comarques gironines que més ha crescut demogràficament en els últims anys. Actualment, és la segona població més gran de la Selva, després de Blanes i pel davant de la capital de la comarca, Santa Coloma de Farners. Pel que fa a la seva demografia, Lloret de Mar representa un 20% del total de la comarca de la Selva.

Amb la col.laboració de:
JOAN DOMÈNECH I MONER