El museu és un espai per a la memòria, la història i la reflexió critica. És un centre d'interpretació que recorda els exilis provocats per la Guerra Civil d’Espanya i de Catalunya. Sobretot l'exili dels vençuts que aquella guerra indissolublement lligada a l'Europa de l'ascens del feixisme, encapçalat per l’Alemanya i l’Itàlia de Hitler i Mussolini.

Al llarg de varies sales, el museu exposa tot un seguit de imatges, documents, objectes i estris relacionats amb el tràgic exili. En una habitació condicionada, es poden veure video-imatges de l’èxode i la vida d'aquell temps.

El museu convida a participar en un recorregut per la trajectòria de la ciutat bimil·lenària, des de la prehistòria fins a l'actualitat, que ens acostarà de manera clara al desenvolupament de la història de la ciutat i de la dels seus protagonistes, tant de caire civil, literari, militar,tècnic o artístic.

El museu té una part dedicada a la música i a la dansa, i més concretament a la cobla, la sardana i a diferents autors, músics i orquestres.

El museu es troba situat en ple Barri Vell en una part de l'antic convent de Sant Antoni dels frares caputxins del segle XVIII. Pels més contemporanis, fou fins a finals dels seixanta, l'Institut d'Ensenyament de Girona, on hi havia estudiat un dels grans literats catalans: Josep Pla.

El Museu d'Història dels Jueus proposa un recorregut per la història de les comunitats jueves de la Catalunya medieval i es fonamenta en exemples extrets de la història dels jueus gironins i en el material arqueològic i documental disponible als arxius de la ciutat.

El recorregut s’estructura a partir de l’exposició de la col·lecció de làpides hebrees medievals més destacada d’Europa, i de l’exhibició de petits tresors arqueològics procedents del call i del Montjuïc de Girona. El discurs museogràfic es complementa amb un seguit de panells en diferents idiomes i de grans imatges il·luminades que recreen escenes de la vida jueva medieval.

El museu està situat a l’espai que ocupava la darrera sinagoga de Girona ( segle XV).

El conjunt monàstic de Santa Maria de Vilabertran constitueix un dels millors exemples de l'arquitectura de les canòniques regulars medievals conservats a Catalunya.

La canònica està organitzada a l'entorn del claustre de planta trapezoïdal amb certes formes irregulars, on en la seva vessant nord hi ha adherida l'església.

Tot el conjunt en sí mateix ja és un extraordinari, però disposa de varies sales on s'hi exposen diferents temàtiques i també una sala audiovisuals. repartits en diferents indrets de l'edifici es poden contemplar diferents joies, on hi destaca la capella dels Dolors del s. VXIII i a on s'hi exposa la Creu d'Argent del s.XIV meravella de l'orfebreria.

El Museu Irla es un petit recull de la vida tan familiar, industrial com política portada a terme per part d’en Josep Irla i Bosch, nascut a Sant Feliu de Guíxols el 24 d’octubre de 1876 i que morí a Saint Rafael, poblet de la Provença en la Costa Blava el 19 de setembre de 1958, com a ex-president de la Generalitat de Catalunya, donat que el 1954 per raons familiar i de salut havia renunciat en favor d’en Josep Terradellas.

El Museu Irla depèn de la Fundació Josep Irla, que és la responsable de la seva gestió com de la organització de diferents activitats relacionades amb Josep Irla.

La Ciutadella és una fortificació renaixentista situada a l'entrada de Roses, amb un subsòl que és un jaciment arqueològic de cronologia molt àmplia, des del segle IV a.C. fins el segle XIX, amb restes d'època antiga (barri hel·lenístic) i visigòtica o tardo-romana.

De la Roses medieval són presents el monestir i el nucli urbà que es desenvolupa al voltant amb els diferents perímetres de muralles, finalment de la darrera fase, la d'època moderna, hi ha les restes de diferents edificis militars.

La ciutadella disposa d'un museu de característiques històriques i elements d'arqueologia i prehistòria.

Exposició d'uniformes, insígnies, armament, banderes, material mèdic, llibres, documents, telefonia, fotografies o material auxiliar bèl·lic, relacionada amb la guerra del Vietnam (1965-1975) i dels països que hi van participar.

Està organitzat en set sales ben ordenades i temàtiques, on a partir de la presència francesa en Indoxina fins a l'acabament de la guerra a l'any 1975, es pot seguir aquest fet històric.

La col·lecció i el museu són privats, però disposa d'horari al públic en general i visites concertades. El Sr. Demiquels propietari de la col·lecció és un gran coneixedor d'aquesta guerra.

Es un museu nascut i suportat per iniciativa privada en base a inquietuds i consideracions històriques pel coneixement de fets succeïts a la Vall de Camprodon cap al final de la Guerra Civil.

L'exposició recull el material que ha estat trobat, i que fou abandonat a la Vall de Camprodon per les tropes republicanes durant l’èxode cap a França degut a l’empeny de les tropes franquistes i la caiguda del front de Catalunya.

L’objectiu de l’exposició no tan sol persegueix mostrar el material físic armamentístic abandonat, sinó també la condemna  a l’horror de la guerra i el dramatisme que representa aquesta situació sobre tot per a la població civil.

La llegenda del comte Arnau a l'Alt Ripollès, comença a la població de Grombèn on neix probablement la tradició llegendària del comte Arnau. Els llocs on la llegenda pren més força és el propi Gombrèn, el Castell de Mataplana i Montgrony, tot i que també hi és present en altres indrets com Ripoll i Sant Joan de les Abadesses.

En el museu s'hi exposen tot un conjunt de peces i troballes arqueològiques que procedeixen de les excavacions fetes al Castell de Mataplana, situat a pocs quilòmetres de Gombrèn en direcció a Castellar de N'Hug. El museu és petit, però està molt ben presentat i amb panells amb àmplia informació sobre els esdeveniments històrics.

El castell de Sant Ferran, té l'origen del seu nom del rei que va impulsar la construcció, Ferran VI. La primera pedra va ésser col·locada l'11 de desembre de 1753 i les obres van ésser portades per l'enginyer militar Juan Martín Zermeño, convertint-se en la fortalesa més gran de Catalunya i la més extensa d'Europa.

Disposa de la nomenada "Catedral de l'aigua", que són passadissos i galeries subterrànies. Es una fortalesa grandiosa i digne de visitar. El dia 22 de gener de 1809 hi va morir el que fou governador militar defensor de Girona durant la guerra de la Independència, general Mariano Alvarez de Castro, on hi ha un espai dedicat a la seva memòria.

La construcció del castell de la Trinitat data del s.XVI i és un clar exemple de fortalesa de costa, que en aquest cas i per la seva ubicació, la seva finalitat era la protecció del port de Roses. Aquesta construcció cal relacionar-la amb la ciutadella, que ambdues formaven un conjunt defensiu i d’avituallament molt important en l’estratègia mediterrània.

La construcció fou encarregada al capità-enginyer militar Luis Pizaño pel rei Carles V el qual ja li havia encarregat altres fortificacions i construccions de tipus militar a altres indrets d’Espanya. Pizaño dissenya una fortalesa d’unes característiques molt peculiars, les qual només es troben exemplars similars a Cotlliure, Malta o Nàpols, per la seva forma estrellada irregular, disposada en tres nivells.

Durant la Guerra del Francès (1808-1814) fou destruït per les tropes franceses i per tant des de llavors va romandre en un estat ruïnós i deplorable, fins que a l’any 2010 i després de vuit anys de reconstrucció i adequació, fou recuperat com a monument i espai cultural.

L'edifici on es pot visitar la presó, era en l'edat mitjana un complex judicial i penal que comprenia dues parts: D'una banda la Cúria que és l'espai on s'impartia justícia i de l'altra, la presó pròpiament dita, que era l'indret on els condemnats ingressaven per a complir les penes imposades.

Té especial interès els gràfics i escrits que al llarg de tres segles que va funcionar la presó, hi són present, essent una clara exposició del sentiment de les persones que hi van estar tancades. La presó com a tal, va funcionar des del segle XVII fins el XIX.

Una part de l'edifici està dedicat avui, a la oficina d'informació i turisme.

"Soldados de Salamina" és una novel·la de Javier Cercas, que es va convertir en un film de la mà de David Trueba. Però el més fascinant de la història és que aquesta fou real, i viscuda per Rafael Sánchez Mazas alt dirigent i ideòleg de la Falange Española, en un territori i unes persones reals que vivien al Pla de l'Estany.

Impulsat per l'Ajuntament de Palol de Revardit, es va iniciar les "Visites guiades a les rutes dels Soldados de Salamina, on el "Mas Borrell" hi jugar un paper clau. En la planta baixa hi ha una sala dedicada a l'esdeveniment i altres dependències que després de molts anys estan igual de quan els habitants de la masia van viure en persona els fets que es poden "reviure" a través de les rutes.

El camp d’aviació de Celrà fou un dels molts camps d’aviació per avions de combat de l’exèrcit republicà, establerts al llarg de la geografia catalana durant el conflicte de la Guerra Civil esdevinguda entre l’estiu de 1936 fins la primavera del 1939.

El camp no es va construir fins el novembre del 1936 i va poder ésser operatiu a principis del 1937, estant actiu fins el febrer de 1939 quan les tropes franquistes van iniciar l’ofensiva final al territori català en les comarques gironines i que va acabar quan van arribar a la frontera francesa.

Al llarg d’aquests dos anys d’existència el camp va patir un total de deu bombardeigs, ja que a mesura que avançava la guerra el camp va esdevenir més estratègic. Disposava també de refugis antiaeris, polvorí, residència d’oficial i centre de reentrenament i distribució de pilots. A més, varis llocs de la població eren centre de muntatge i reparació de motors d’avions.

Durant la Guerra Civil diferents poblacions de Catalunya van ésser bombardejades; Girona tot i no ésser un punt estratègic bèl·lic també va patir aquesta cruel nova modalitat de desmoralització de l’enemic.

A Girona hi havia varis refugis particulars i comuns, la majoria destruïts com el de la carbonera, ballesteries o de Santa Clara. Però altres encara existeixen com el de la Plaça de la Infància i el de la plaça Poeta Marquina. Sortosament el refugi de la plaça de la Infància es pot visitar amb visita guiada i esperem que el de la plaça Poeta Marquina també en bon estat, s’inclogui properament en aquest circuit museïtzat nomenat “Bombes sobre Girona” engegat pel Museu d'Història de la Ciutat.

De fet la torre de guaita de Sant Sebastià forma part de tot un grup d’elements dins la zona i que rep el nom de "Conjunt de Sant Sebastià de la Guarda", format pel mateix paisatge, el dolmen, l’assentament iber, la mateixa torre de guaita, l’ermita, l’hostatgeria i el far.

La torre de guaita de Sant Sebastià que data del 1445, és visitable i a més disposa d’una exposició vinculada a temes històrics de Palafrugell.

Des de la terrassa es pot divisar un paisatge ampli amb un clar predomini de la zona marítima, que de fet fou la raó a partir de la qual va ésser construïda la torre de guaita